Fa vint-i-cinc anys, una onada de llibertat va recórrer el centre i l’est d’Europa: Polònia, l’Alemanya Oriental, Letònia, Lituània, Estònia, Hongria, l’antiga Txecoslovàquia, Romania i Bulgària. L’onada s’hi va quedar. Eren països que o bé pertanyien al Pacte de Varsòvia o bé eren directament integrants de la Unió Soviètica, com era el cas de les tres repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània). Els esdeveniments de fa vint-i-cinc anys, especialment l’encongiment territorial del domini militar de Moscou, van significar el final de la guerra freda i de la divisió d’Europa en dues zones d’influència, la nord-americana i la soviètica. L’esquerdament de l’organització militar del Pacte de Varsòvia, que vinculava tots aquests països a l’exèrcit soviètic, va permetre l’arribada de l’esmentada onada de llibertat. El moment clau va ser la decisió del líder soviètic Mikhaïl Gorbatxov de no usar la força militar en cap país satèl·lit arran de les eleccions poloneses del 4 de juny de 1989, en les quals la victòria del sindicat lliure Solidarność havia trencat per primera vegada el monopoli de poder dels partits comunistes. Es va acabar així, formalment, la «doctrina Brežnev» i es van obrir les portes de la llibertat a cavall de l’exercici de la democràcia. Una vegada més, va quedar clar que en un marc democràtic els pobles no poden ser sotmesos si majoritàriament no ho volen. La clau va ser, doncs, l’exercici de la democràcia.

A dalt de tot de l’onada hi havia l’esperit d’aquells que havien intentat obrir les portes tancades amb les revoltes de 1953 a l’Alemanya Oriental, de 1956 a Hongria, de la Primavera de Praga de 1968 i del naixement de Solidarność a Polònia el 1980. En particular, a dalt de l’onada hi havia els firmants de la Carta 77, que van aprofitar les petites concessions fetes per Moscou en el terreny dels drets humans a l’acta final de la Conferència de Seguretat i Cooperació Europea de Hèlsinki (1975). Els dos impulsors de la Carta 77, un manifest a favor de la consciència europea i contra el comunisme soviètic, feta pública a Praga el 1977, van ser el txec Václav Havel i l’alemany oriental Joachim Gauck, antigament pastor luterà i actualment president de la República Federal d’Alemanya. L’escriptor i dramaturg txec Václav Havel, Premi Carlemany 1991 i Premi Internacional Catalunya 1994, que des de febrer de 2014 té un espai memorial al parc de la Ciutadella de Barcelona, va ser potser el símbol personal més prominent de tota l’onada de llibertat i democràcia de 1989. Václav Havel, que encapçalava el democràtic Fòrum Cívic, va ser elegit president de l’aleshores Txecoslovàquia quan gairebé s’acabava l’esplèndid any 1989, el 29 de desembre. Després, tot i haver-se oposat a la separació de la República Txeca i Eslovàquia en dos estats independents (1993), va acceptar presidir deu anys més la República Txeca. Václav Havel va morir el 2011, als 75 anys.

MARTÍ ANGLADA
Comissari